Actualment, el conjunt de la Serra consta de quatre edificacions: el monestir pròpiament dit, el santuari, l'antiga casa del capellà i la del monger, a més d'un espaiós hort, cedit a la comunitat per Jaume II l'any 1322.
L'interior és d'una sola nau de saló amb volta apuntada i reforçada per cinc arcs diafragmàtics de pedra que suporten en els seus inicis un enteixinat de fusta policromada. La porta d'entrada està situada al sud de l'edifici. Hi ha una altra porta al costat de llevant: a la dreta s'hi troben 3 capelles i a l'esquerra 2, algunes amb detalls gòtics. S'hi pot observar algun sepulcre i làpides sepulcrals d'abadesses. Al presbiteri, és digne d'interès la Creu Verda, (nom que li ve del color), policromada, d'estil romànic. Les pintures de l'Altar Major són obra del pintor montblanquí Ismael Balanyà. Dalt del cambril s'hi pot veure la imatge de la Mare de Déu, amb les efígies de les quatre matrones al seu costat: Ester, Judit, Raquel i Rebeca, fetes per Joan Flotats. La Mare de Déu de la Serra (imatge gòtica de gran valor d'alabastre policromada, data del segle XIII i sembla de factura italiana) es troba en el cambril, inaugurat el 17 d'agost de 1783.
La princesa Irene Làscaris, filla de l'emperador de Nicea, Teodor II, sol·licità llicència a Jaume II per fundar un convent de Santa Clara en el lloc de la Serra. El 20 de gener de 1296, el muncipi cedí el turó de Santa Maria per bastir-hi un convent de monges clarisses i una basílica. Les obres de construcció avançaren ràpidament, l'any 1311 encara s'hi treballava, i va ser consagrada el 10 d'agost del 1365 per fra Pere, bisbe auxiliar de Tarragona.
Amb el pas del temps, el convent de la Serra adquirí gran renom i diversos Papes i reis el protegiren (amb la concessió de diverses indulgències) i va ser el segon santuari més visitat de Catalunya, després de Montserrat.
A partir del segle XVII, i sobretot durant el XVIII, l'església es reformà totalment: s'aixecà el cor, s'esgrafià la façana i es va reformar el campanar. A la segona meitat del segle XVIII es va construir un nou cos a l'absis destinat a cambril de la patrona de la vila. Al segle següent es va construir la casa per al capellà i també s'obrí la portalada lateral de pedra amb l'escut de la vila i es construïren les parets damunt de les teulades de les capelles. Les guerres del segle XIX i també l'última Guerra Civil van suposar l'exclaustració de les monges, la conversió del convent en caserna per a les tropes o la destrucció parcial amb les consegüents obres de restauració. Els últims treballs de consolidació tingueren lloc els anys 1956- '59, 1981 (amb la rehabilitació interior de l'església i del campanar) i 1988- '95 (amb obres exteriors i la realització de l'esgrafiat de l'església i del convent).
La gran devoció dels montblanquins va fer que en plena guerra, el 1643, s'instaurés el vot popular del 8 de setembre com a diada principal del santuari. Per altra banda, el 9 de setembre de 1906 se celebrà la solemne Coronació Canònica de la imatge, fet que cada 25 anys es commemora amb unes festes extraordinàries. Les altres dues celebracions han tingut lloc els anys 1956 i 1981, amb el 50è i el 75è aniversari. L'any 1996 es van celebrar unes grans festes rememorant els 700 anys de l'arribada de la Mare de Déu.
Bo.
Irene Làscaris volia fer ofrena a Saragossa d'una imatge de la Verge. En arribar a Montblanc, prop d'un turó, on sembla que ja hi existia una ermita, la carrossa s'aturà i no hi hagué manera humana de fer-la avançar.
Per construir l'edifici s'aprofitaren les pedres de l'antiga sinagoga.
- PORTA I BALANYÀ, Josep M.: Montblanc, Valls, Edicions Cossetània, 2000, pàgina 72- 75.
- RECASENS I LLORT, Josep: Guia turística de la Conca de Barberà, Montblanc, Impremta Requesens, 1996, pàgina 146- 148.