Edifici d'una sola nau acabada en la part del presbiteri per un absis semicircular. Als peus es va bastir posteriorment una cripta semisubterrània de planta rectangular coberta amb volta de canó, amb accés des de l'exterior. Quan es va ensorrar la coberta i part del mur exterior, es va construir un nou mur de tancament que actualment separa la part ben conservada de la part en ruïnes. Originalment, l'església estava coberta per una volta de canó que arrancava directament dels murs però es va ensorrar totalment. En el tram de la nau immediatament anterior al presbiteri es bastí una cúpula sobre trompes, l'element més interessant de l'edifici. La part en ruïnes permet veure els bonics carreus de pedra i alguns arcs de mig punt actualment tapiats i que abans pertanyien a l'interior de l'església. La porta de l'edifici no és l'originària i a la dovella central hi ha la data de la primera reforma, 1870; a sobre també hi figura la data de la restauració de 1960.
Al voltant del perímetre de l'església hi ha estris del camp.
Probablement cal identificar aquesta església amb una de documentada des del segle X anomenada Sant Pere de Vim. Posteriorment fou coneguda com a Sant Pere d'Aguiló i després Sant Pere de les Roques. La primera notícia de Sant Pere de Vim fa referència a una donació anterior a l'any 986; Sal·la (de Conflent), difunt, donà al monestir de Sant Cugat del Vallès la cel·la de Sant Pere que en deien Vim amb els delmes i les primícies i totes les seves pertinences com a dot de Daniel, monjo.
Español situa la construcció de l'església durant la segona meitat del segle XI, quan es va iniciar la colonització del terme del castell d'Aguiló. La primera notícia documental que fa referència directa al lloc, segons ella, correspon a l'any 1179, quan fou jurat un testament sacramental sobre un altar de l'església bastida a l'indret i dedicada a Sant Pere. l'església torna a ser esmentada en les dues llistes de parròquies de la seu de Vic durant la segona meitat del segle XII (entre 1146 i 1154). l'any 1196 fou jurat el testament de Guerau de Castelltort, mort el 1195, sobre l'altar de Sant Pere d'Aguiló.
No apareixen noves dades relatives a l'indret fins mitjan segle XIII, quan Pere de Queralt testà l'any 1282. La parròquia pertanyia al bisbat de Vic i fou visitada pel bisbe Galceran Çacosta l'any 1330. Al llarg del segle XIV hi ha més documentació i sabem que Sant Pere d'Aguiló pertanyia als Queralt, tot i que el tenia en feu la família Miró d'Igualada. No se sap quan deixà de tenir funciona parroquials però a les visites pastorals que feu el bisbe Antoni Pasqual a les parròquies entre 1685 i 1688, ja no i consta ni com a parròquia ni com a sufragària ni com a capella.
l'església fou reformada l'any 1870 i restaurada el 1960. l'any 1984 es realitzà una intervenció arqueològica de salvament dirigida per l'arqueòleg Jaume Massó a la cripta semisubterrània dels peus de l'església. Es van recuperar dos enterraments d'un matrimoni de certa categoria i encara resten in situ els dos sarcòfags de pedra.
Referència cadastral: 43141A02300056
Cripta semisubterrània amb dos sarcòfags. Cúpula sobre trompes a l'interior.
La major part de l'església està en ruïnes però una part es conserva reformada.
Va patir una reforma el 1870 i una restauració l'any 1960.
També dita Sant Pere d'Aguiló i antigament Sant Pere de Vim.
ESPAÑOL, F.: l'arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina. Montblanc: Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, 1991.
VVAA.: Catalunya Romànica, vol. XXI. El Tarragonès, el Baix Camp, l'alt Camp, El Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995.
FUGUET, J; PLAZA, C.: Història de la Conca de Barberà. Història de l'art. Valls: Cossetània Edicions i Consell Comarcal de la Conca de Barberà, 2008.