Restes del castell de Santa Perpètua, formades per un mur i una torre d'uns 25 metres d'alçada, amb restes d'una reconstrucció posterior. El castell es situa en l'extrem mes inaccessible del peny. Es tracta d'una fortificació de dimensions considerables (uns 65 m de llargada i 17 m d'amplada), constituïda per un recinte emmurallat de planta allargada i irregular, a l'interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre esmentat. l'ingrés al recinte, defensat per un vall excavat a la roca i per la imponent torre, s'efectuava per l'extrem est, igual com en l'actualitat. Just a tocar de l'ingrés, del qual no en queden restes visibles, s'aixeca la torre, Construïda durant el segle X, presenta una planta triangular amb els angles roms (5,10 x 6,90 x 6,90 m de costat) i amb la façana principal orientada en direcció sud-oest. Els dos costats mes llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb grans carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables. En conjunt, es tracta d'un edifici de fabrica arcaica i presenta elements i formes constructives que al segle XI ja es troben en desús.
D'entre aquest elements, destaquen la biga de fusta que travessa la façana principal a mitja alçada i que té la funció de descarregar o repartir el pes de la construcció sobre la porta, la part arquitectònica mes feble. Els prop de 14 m d'alçada, conservats en la seva totalitat, es dividien internament en quatre pisos: planta baixa, tres pisos i terrat defensat amb merlets. Si s'observen els panys interns i és ressegueixen els forats dels embigats encara es possible distingir l'alçada que li correspon a cada pis, les obertures (finestres i latrina) i les escales de trànsit entre pisos; d'entre aquestes empremtes, cal destacar al tercer pis els arrencaments de dos ares que sustentaven el sol del terrat. La planta baixa, a la que avui s'accedeix per un esvoranc de la paret de la façana principal, restava cega, ja que la porta d'ingrés es trobava al primer pis. Es tracta d'una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta a la qual s'accedia des de ¡'exterior per una escala mòbil també de fusta. Mes tardanament, s'alçà un edifici fins a l'alçada del llindar de la porta, que en facilitaria l'accessibilitat.
Des de la torre i seguint pel pas intern del recinte fins a l'extrem sud-occidental trobarem diversos murs que el divideixen transversalment; només una intervenció arqueològica ens permetria determinar la seva entitat.
Just a l'extrem occidental i ja sobre el cingle que ens aboca al riu Gala se situen les restes d'un recinte de planta rectangular (3 x 8 m aprox.). En el mur de tancament sud-oest, el que conserva un major alçat, presenta una gran arcada (2,3 m d'ample) a manera de finestral. Aquesta construcció, a la que posteriorment s'afegiren diverses habitacions en el sector nord-est, sembla que podria haver funcionat com una aula o gran sala.
Alguns autors assenyalen que podria tractar-se d'una torre construïda a l'antiguitat tardana (visigòtica) o andalusina i reformada en època emiral.
Tot i que sembla que l'indret de Santa Perpètua es mantingué com una zona habitada des de la romanitat tardana, les primeres mencions documentals daten del segle X quan s'esmenta com a afrontació dels termes de la Roqueta (960) i Queralt (975).
A l'inici del segle XI pertany a Sal·la, nét d'altre Sal·la, fundador de Sant Benet del Bages, descendent dels vescomtes de Conflent i destacat repoblador al Bages i l'Anoia a mitjan segle X, el qual probablement aprisiona aquestes terres. Els comtes de Barcelona, a mitjan segle XI, en el context històric de recuperació de poder enfront la noblesa, mostren un considerable interès per posseir Santa Perpètua. De l'any 1053 data la convinença entre Ramon Berenguer i Alemany Hug, fill d'Hug de Cervelló; si ell, junt amb Siscarda, la seva muller, podien obtenir el castell pel comte, aquest els el donaria en feu, tot i que s'hi reservaria el dret d'estatge. Son però els Gurb-Queralt, senyors del castell veí de Queralt, els qui en mantenen el domini. A principis del segle XII, els comtes cedeixen el castell en feu als Cervelló, família que segueix vinculada al lloc al llarg de l'època medieval. La butlla papal de 1154 incorpora les esglésies de Santa Perpetua als béns de l'Arquebisbat de Tarragona, que pren considerables dimensions després de la seva restauració (1118). Els fogatges dels anys 1365-70 assenyalen per Santa Perpètua 37 famílies i com a senyor a Guillem Ramon de Cervelló. A final del segle XV es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, i atenent al fogatge de 1496 la població experimenta una forta davallada: es comptabilitzen pel lloc només deu famílies.
Dolent
-AA.VV (1995): CATALUNYA ROMÀNICA. Vol.XXI. El Tarragonès, El Baix Camp, l'Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Ed. Enciclopèdia Catalana, pp.512-515;
-Miquel, M.; Santesmases, J.; Saumell, D. (1999): Guia dels castells del Gaià. Col.Les Guies de l'IEV, vol.I. Ed. Cossetània, pp.86-89
-ADELL GISBERT, Joan Albert i MENCHON BES, Joan Josep. "Les fortificacions de la frontera meridional dels comtats catalans, o les fortificacions de la marca superior d'Al-Andalus" a Lambard. Estudis d'art medieval. Vol. XVII (2004-2005), pàg. 77