Aquest nucli, actualment despoblat, es troba situat en la part superior de la Obaga de Rocamora, limitada pel Torrent de Sant Magí al N i pel Barranc de la Fou al S. La seva situació és al davant del Cingle de les Coves, on es troba el santuari de Sant Magí. Actualment consta d'un mas fortificat i una capella dedicada a Sant Jaume. Dins aquest mas podem percebre restes del castell primitiu de Rocamora. Aquestes es troben al peu de l'església de Sant Jaume, consisteixen en una torre de planta circular coberta en tota la seva totalitat per un potent nivell d'enderroc i fragments d'una muralla de devia separar la zona fortificada del poblat. Des de la muralla del castell, el poblat s'estén pel vessant de migdia del turó, formant tres terrasses esglaonades i paral·leles, entre l'església de Sant Jaume i el mas de Rocamora. En cadascuna de les dues terrassa s'observa el traçat i distribució d'habitacions, encara que, a causa de l'estat d'enderrocament, no és possible diferenciar estructures complexes d'habitatge.
El castell de Rocamora forma part, en el seu inici, del terme de Santa Perpetua, i des de mitjan segle XI en son senyors els Cervelló. Les primeres noticies que tenim del petit castell daten de la segona meitat del segle XII, i documenten el castell en mans de Guerau Alemany (IV) de Cervelló. Ultra els Cervelló, que mantenen el domini superior sobre Rocamora, almenys fins ben entrada l'època moderna, altres famílies hi posseeixen drets i propietats: els Clariana es documenten Pany 11 74 en la cessió d'un mas al monestir de Sant Cugat; mes endavant el testament de Berenguer de Clariana corrobora drets a Rocamora i els cedeix al seu fill Bernat. Els Montpeó, llinatge que pren significat a la Baixa Segarra de la segona meitat del segle XII, compren terres dins del terme del castell. Guillem de Montpeó, en testament datat l'any 1197, llega uns honors al monestir de Santes Creus, en cas de quedar sense descendents directes. Al mateix segle XII en són castlans els Montagut; el testament de Guillem de Montagut, fill de Guerau Alemany de Cervelló, deixa al seu fill Guillem la tercera part de Rocamora. Al llarg dels segles Rocamora es un petit llogaret amb una vida ben escassa fins al punt que l'any 1359 Ramon de Cervera, visitador de l'Arxidiòcesi, excomunica els jurats de Rocamora per haver negligit les seves ordres: fer obres i comprar els ornaments necessaris. De l'any 1378 daten els pactes entre Elisenda de Queralt, vídua de Guillem Ramon de Cervelló i el seu fill Guerau. A Elisenda se li adjudiquen els llocs de Vilademager i Rocamora. L'any 1401 el prelat de Tarragona dispensa de residència al rector per escassetat de rendes. Aquesta situació continua el 1422 i el 1442, quan l'Arquebisbe, al no trobar sacerdots, dona facultats ais jurats perquè siguin ells els qui puguin buscar-lo a qualsevol diòcesi. Al segle XVI, ja construït el santuari de Sant Magí, protegit per la família Cervelló, la parròquia queda substituïda per la del santuari. Mes endavant, un cop està ja constituït el convent, l'any 1603, l'annexió es formalitza. Al segle XIX, quan s'extingeixen els senyorius jurisdiccional, no queden restes del castell i Rocamora es descrit com una masia, que pertany al partit d'lgualada.
Porta amb arc de mig punt adovellat,torre lateral
Dolent, enderrocat
-AA.VV (1995): CATALUNYA ROMÀNICA. Vol.XXI. El Tarragonès, El Baix Camp, l'Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Ed. Enciclopèdia Catalana, p.520
-Miquel, M.; Santesmases, J.; Saumell, D. (1999): Guia dels castells del Gaià. Col. Les Guies de l'IEV, vol.I. Ed. Cossetània, pp.84-86
-ESPAÑOL, F. (1991): l'arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà'. Monografies IV. Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, pp.241-244.