Vivenda de l'antic castlà de la població. Ha estat molt reformada amb el pas dels anys però conserva encara elements que poden datar-se del segle XVIII i XIX. Originàriament l'edifici era estava format per una planta baixa, primer pis i golfes. Més tard les golfes es va habilitar també com a vivenda, igual com un espai lateral que també es va afegir com a ampliació. La façana conserva encara l'aspecte de casa forta que devia tenir durant l'època medieval i moderna. Durant el segle XIX la casa va patir importants transformacions degut a la inseguretat originada a la zona per les guerres carlines. D'aquesta època daten molt probablement les espitlleres que encara poden veure's a la planta baixa de l'immoble.
La vila de Savallà es va bastir a redós del seu castell. Aquest apareix esmentat documentalment per primer cop l'any 1043 com un dels límits del castell de Conesa. A finals del segle XI el castell era propietat de la família Cervera. Al segle XII apareix esmentada la família Savallà, com a castlans del castell. Al segle XIV el castell (i la vila) havien passat a mans de la família Timor. El 1380 l'infant Joan vengué la jurisdicció de Savallà, les Piles, Guialmons i Rubió a Bernat de Boixadors, fill de Francesca de Timor, senyor de Savallà. A l'inici del s. XVI era castlà de Savallà Gaspar Desvall, el qual juntament amb la seva família vengué la castlania al monestir de Santes Creus l'any 1509. El senyoriu eminent estava en poder dels Boixadors, els quals aconseguiren de Felip II el 1599 el títol nobiliari de comtes de Savallà. Al s. XIX senyorejava la població el comte de Peralada.
Algunes finestres conserven encara reposabraços molt antics.
Actualment l'edifici presenta problemes estructurals en una cantonera que han obligat a reforçar la seva estructura amb cargols metàl·lics. L'immoble es conserva, però, en bones condicions.
Els veïns comenten que qualsevol ciutadà que desitjava veure als comtes de Savallà havia de demanar-ho prèviament al castlà.
DDAA. Els castells catalans. Barcelona. Rafael Dalmau. Volum IV, 1973, pàg. 341-351.