Baixant per una escalinata es troba Font Major i un safareig en un conjunt recentment restaurat.
A l'edat mitjana es va construir una paret per tancar la mina de la Font Major, deixant únicament una portella per a la sortida de l'aigua.
La Font fou bastida el 1864 i té tres canelles. Un rètol constata que l'aiguat de 1874 s'emportà part del conjunt causant víctimes.
També hi ha un safareig que una placa de principis d'aquest segle en constata la seva popularitat.
Probablement aquest recinte de la Font Major, degué ser una de les múltiples coves que existien en el lloc i que donaren nom a la vila. Aquestes deus juntament amb una altra situada justament al davant del portal de la Font Major i la Font de Baix són l'origen del riu Francolí, conegut en temps dels romans com a Tullis. La cova de la Font Major sembla que fou un nucli important des del neolític fins al temps de la cultura ibèrica, i en general, segons les troballes arqueològiques tota la zona degué estar molt poblada.
La font és documentada ja en època medieval com un dels indrets de poblament inicials de la vila, tot i que la seva estructura actual es deu majorment a la reforma realitzada l'any 1864.
Per la seva part el safareig va ser bastit l'any 1904.
- Inclòs al Catàleg del patrimoni municipal amb la ref. Co-3 i protecció urbanística.
L'entorn ha estat decorat per la família Reynés. La imatge de la Verge (Mare de Déu de la Font) fou construïda personalment per Joan Reynés per substituir la que hi s'endugué l'aiguat de Santa Tecla. Als respatllers hi ha escrits els goigs de la dita Verge.
Bo.
El safareig per a rentar les robes dels malalts contagiosos se situà riu avall, passat el pont de la Palanca.
Roca Armengol, J. Història de l'Espluga de Francolí. Vol. V, pàg. 174-175
Canela, RM; Martínez, M; Vivancos, I. Els safareigs públics de la Conca de Barberà. 2006, pàg. 94