Es tracta d'un edifici originàriament d'estil romànic, d'una sola nau, amb capçalera quadrada, coberta de fusta i porta adovellada oberta en el mur de migdia, prop de l'angle sud. Aquest edifici va patir diverses reformes al llarg dels segles posteriors. Així, durant els segles XII-XIII es procedí a substituir la coberta originaria de fusta per una volta de canó, lleugerament apuntada, fet pel qual calgué reforçar els murs perimètrics de l'edifici. Durant el segle XIV es construí una nova capçalera de planta quadrada, coberta amb volta de creueria i es procedí igualment a obrir una nova porta a l'alçada del presbiteri, fet que implica l'anul·lació de la porta romànica original. La volta de creueria presenta una clau amb escut heràldic, probablement dels Guimerà. Els murs del presbiteri encara conserven restes de decoració pictòrica en forma de franges vermelles.
Les primeres noticies documentals referents a Rocamora corresponen a la segona meitat del segle XII, i per elles coneixem algunes de les famílies que disfrutaren de drets en el seu àmbit. Els Montargull, feudataris dels Cervelló i dels Puigverd a diferents indrets de la Conca de Barberà, l'any 1168 tenien diferents prerrogatives tant a Rocamora com a Brufaganyes, ja que pel testament de Guillem, aquestes varen passar al fill gran del testador. També els Clariana posseïren drets directes al terme i castell; els trobem documentats l'any 1174, fent donació al monestir de Sant Cugat del Vallès d'un mas emplaçat dins aquesta circumscripció. En el testament de Berenguer de Clariana, l'any 1193, aquest s'anomena senyor del lloc i castell de Rocamora, entre d'altres. La definició d'un tros de terra de la Comanda Hospitalària de Sant Valentí de les Cabanyes al Penedès, feta per Ramon de Tous i la seva muller Ermessen l'any 1178, va encetar tot un seguit de concessions als hospitalers, que culminaren amb la venda feta a la Casa de Sant Valentí de l'heretat de Brufaganyes, durant el segle XIII. l'any 1196 féu testament Pere de Rocamora, i per ell podem documentar per primera vegada l'existència de l'església de Sant Jaume: s'establí que una part de la dècima que el testador posseïa a Rocamora, i que després de la mort de Pere havia d'heretar el seu fill Guerau, juntament amb la resta de les propietats del seu pare, passés a l'església del lloc. l'església de Sant Jaume es documenta de nou a mitjan segle XIV, entre la resta d'esglésies del bisbat de Tarragona, contribuint al pagament d'una dècima papal de 15 sous per part del seu rector. l'edifici romànic, en aquest moment no deuria estar en massa bon estat, o almenys el visitador de la diòcesi ho va considerar així, excomunicant els jurats de Rocamora per haver negligit les seves ordres: fer obres i comprar els ornaments necessaris. El mes d'abril de l'any següent els va retirar la pena, cosa que porta a suposar que les reformes foren dutes a terme. No podem determinar si la reforma que acusa l'edifici en la part del presbiteri es correspon amb l'ordre del visitador diocesà. L'ampliació de la capçalera de l'església fou segurament el resultat d'una iniciativa particular, ja que la clau de la volta de creueria que la cobreix ostenta un emblema heràldic. l'any 1401, i per la manca de recursos de la parròquia, fet agreujat segurament pels estralls que produïren les mortaldats del segle XIV, l'arquebisbe tarragoní va dispensar al rector de Rocamora la seva Residència a l'indret; finalment, a finals del segle XV, la parròquia de Rocamora fou unida al Santuari de Sant Magí de la Brufaganya, on acabà establint-s'hi una comunitat dominica.
volta de creuria, escut a la clau, pintura a l'interior.
Regular
-LIAÑO, E.: Inventario del Patrimonio Artístico de la Provincia de Tarragona. Vol.III. p.30; -SEGURA, J. (1887): "Historia del Santuario de Sant Magí", a Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, pp.139-304; CAPDEVILA, S. (1924): "Historia compendida del Santuario de San Magí". Montblanc.-AA.VV (1995): CATALUNYA ROMÀNICA. Vol.XXI. El Tarragonès, El Baix Camp, l'Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Ed. Enciclopèdia Catalana, p.520.
-Miquel, M.; Santesmases, J.; Saumell, D. (1999): Guia dels castells del Gaià. Col. Les Guies de l'IEV, vol.I. Ed. Cossetània, p.84.
-ESPAÑOL, F. (1991): l'arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà. Monografies IV. Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, pp.241-248.