Actualment és una construcció agrícola. Sembla que de la construcció medieval només en resten alguns carreus i algun tros de paret aprofitades per a bastir una gran pallissa. Molt probablement en època moderna es va refer la construcció reconvertint-la en una casa forta. Es va tapiar la porta original (adovellada de mig punt punt) i es va construir la porta d'accés actual.
En un document 1111 o 1140 Berenguer Bernat de Sentdomí, la seva muller i els seus fills dónen l'església de Santa Maria de Llorac a l'orde de l'Hospital. Tant el donador com la muller es lliuren a la fraternitat de l'orde. El 31 de desembre de 1196 Gombau d'Oluja cedí en hipoteca o empenyorament als templers les rendes del castell de Llorac juntament amb les d'altres llocs. Signen el document la seva muller (Ermengardis) i els seus fills Guillem de Timor i Arnau de Timor. El 1202 Bernat de Fillol donà el seu cos per ser soterrat a la casa de l'Hospital de Llorac. El 1342 el rei Pere el Cerimoniós va vendre tota la jurisdicció dels castells de Llorac i de la Cirera a Francesc Alemany. El 1361 era senyor del castell Guiamó Alenyà, veí de Montblanc (germà del paborde Macià Alenyà, canonge infermer de la catedral de Tortosa i senyor de la Selva del Camp mort el 1364). El 1370 encara consta com a domini dels Alenyà de Montblanc. El senyoriu de Llorac era, al s. XVI, en mans de la família Guimerà.
Monument Nacional codi 51-6634
Declarat 08/11/1988
En un escaire s'hi pot veure un carreu amb l'escut de la família Alenyà.
Restes
El llinatge dels Llorac fou molt important. El 1181 Pere de Llorac apareix com a testimoni en uns documents de l'orde del Temple. El cavaller Berenguer de Llorac serví a Sicília a les ordres de Martí el Jove i el 1398 figurava entre els principals capitans reialistes de l'illa. Ramon Berenguer de Llorac era el 1424 castlà de Solivella i tresorer reial. En aquesta data adquirí la jurisdicció de Solivella i feu construir el santuari del Tallat.
P. Català: Els castells catalans, IV, Barcelona 1973, p. 241-250.